L'ús de l'esterilització amb ozó a les piscines

Descobert a la dècada del 1940, l'ozó s'ha utilitzat per a l'esterilització i desinfecció de l'aigua durant els darrers 20 anys aproximadament. Només hi ha dues maneres en què l'ozó actua sobre els contaminants de l'aigua. Una és l'oxidació directa, que és l'acció directa de les molècules d'ozó sobre els contaminants. L'altra via és l'oxidació indirecta. La descomposició parcial de l'ozó produeix radicals hidroxil i matèria orgànica a l'aigua. La reacció d'oxidació indirecta és força ràpida, no selectiva i pot reaccionar amb diversos contaminants. Cal tenir en compte els següents punts quan s'utilitzen aquests mètodes químics d'esterilització a la piscina.

1. La vida mitjana de l'ozó a l'aigua és només d'uns 3-18 minuts d'existència, i el cicle de filtració de l'aigua de la piscina és molt més llarg que això. Per tant, l'ozó no desinfecta completament després d'entrar a la piscina, cosa que fa que una part de l'aigua de la piscina no estigui completament esterilitzada. Per tant, la piscina no es pot esterilitzar només amb ozó, sinó que s'ha de complementar amb desinfectants de clor o amb estabilitzadors d'ozó per allargar el temps d'acció de l'ozó a l'aigua.

2. L'ozó té una forta capacitat d'oxidació, que descompon la matèria orgànica en molècules simples, i aquestes molècules no entren en el procés de reacció de l'ozó amb el flux d'aigua. Així doncs, podrien convertir-se en la nutrició essencial per al creixement de les algues verdes. Com a resultat, la paret o l'angle de la piscina són propensos a créixer algues verdes. La concentració d'ozó a l'aigua de la piscina no pot matar les algues verdes, per la qual cosa hi haurà problemes de cribratge eugenèsic i resistència als fàrmacs, que és una altra raó per afegir desinfectants de clor o estabilitzadors d'ozó al dipòsit d'ozó.

3. El mecanisme de reacció de l'ozó a la piscina és destruir el metabolisme de l'amoníac i la matèria orgànica nitrogenada del cos humà en primer lloc (com ara suor, orina, moc nasal, epitasi, caspa, etc.) i després matar els microorganismes de l'aigua. Quan la piscina està en ple funcionament, l'ozó s'encarrega de filtrar l'aigua en lloc d'esterilitzar-la. En altres paraules, quan hi ha molts nedadors, és possible proporcionar les condicions de creixement dels coliformes. Per tant, el temps de funcionament del generador d'ozó no hauria de ser massa curt.

4. L'ozó pot descompondre la matèria orgànica en poc temps i el procés d'oxidació del clor és lent. Per tant, quan s'utilitza ozó, s'ha de posicionar per tractar la matèria orgànica, de manera que l'aigua de la piscina no tingui l'oportunitat de combinar clor. És a dir, la disposició del sistema de canonades ha de fer que l'aigua de la piscina entri primer en contacte amb l'ozó per descompondre la matèria orgànica i després operar el procés de cloració, cosa que evita que es generi olor de clor o que l'ozó i el clor es destrueixin mútuament.

5. L'eficiència de difusió de l'ozó està determinada per la mida de la bombolla. Com més petita sigui la superfície de la bombolla, més gran serà la probabilitat de contacte amb l'aigua. Per tant, una bombolla massa gran no només té una mala eficiència, sinó que també produeix la inclusió d'ozó no reaccionat a la bombolla. Quan les bombolles d'ozó es desborden, poden causar cremades a les vies respiratòries mentre els humans respiren.

6. El valor CT de l'ozó (C per a la concentració, T per al temps) és un dels principals paràmetres de disseny del generador d'ozó i del sistema de desinfecció. Per exemple, el generador d'ozó té una concentració d'ozó de 0,4 mg/L i el temps de contacte és de 4 min. Per tant, el valor de CT és d'1,6.

7. L'oxidació de l'ozó té una capacitat de microfloculació. Quan l'ozó entra en contacte complet amb un valor CT efectiu, entra al sistema de canonades del procediment de cribratge. La capacitat de microfloculació mostra molta efectivitat, requerint només una petita quantitat d'agent clarificador enzimàtic. És fàcil mantenir la perspectiva de l'aigua per sobre dels 70 metres.

8. El sistema d'ozó no es pot utilitzar per a fonts minerals o aigües termals, ja que les fonts minerals o les aigües termals contenen grans quantitats d'ions de ferro, ions de manganès i matèria orgànica. L'addició d'ozó a l'aigua amb aquesta característica s'utilitza principalment com a neutralització i oxidació, seguida de la decoloració del ferro i el manganès de la piscina. L'alta temperatura també és una de les característiques de l'aigua d'aquesta piscina i és un altre factor important que no és adequat per al sistema d'ozó. A la pràctica, l'ozó és present a l'aigua de les piscines per sobre dels 38 graus Celsius i és difícil que existeixi durant més de 30 segons. Per tant, és gairebé impossible assolir el valor CT efectiu de l'ozó en un temps de contacte tan curt.